per una cadena de tele mexicana passen sovint una sèrie d'anuncis d'una agrupació de gent que es fan dir "Partido Verde".

no conec massa quines són les bases ideològiques dels esmentats, ni tampoc crec que en vulgui saber gaire cosa. 

un d'aquests anuncis, que forma part d'una ampla campanya de propaganda (en aquest país tot és molt gran), amb enormes valles a les carreteres i cartells per carrers de la ciutat i vagons de metro, propugna un projecte de llei que pretén impulsar la pena de mort per a assassins i seqüestradors.

en un país amb altíssims ídex de criminalitat sembla que ha de ser fàcil posar-se a la butxaca bon part de l'electorat, sovint indefens i desinformat, amb una campanya que apel·la a la identificació dels espectadors amb les víctimes.

com a persona que estima la gent i la vida, em sembla escandalós, barroer i de poques vergonyes voler arribar al poder amb una espècie d'esquer electoral que,  a més de fora de to, té molt poques opcions de prosperar, bàsicament perquè va radicalment en contra del que ens hem decidit anomenar "drets humans".

és cert que hi ha paisos que compten encara amb lleis d'aquest estil, però són estats que malgrat en alguns casos anomenem avançats, sovint mostren ses bragues quan es posen la falda dels valors humans o socials.

no sé quin impacte tendrà la campanya, el que si puc sospitar és que darrera aquest col·lectiu que la du a terme hi ha interessos que van més enllà de la política, i això és el que em fa por...

méxico DF, 24 de març de 2009

alma.

té vuit anys i m'ha promès que avui ha anat a l'escola. ara, però, ajuda a sa mare a apujar l'economia familiar tot cantant cançons per les terrasses dels bars de la paça central d'Oaxaca. Les germanes de n'Alma també coperen en la causa domèstica venent com sa mare -tovalloles no! -m'ha corregit la petita- són "rebozos". 

igual que l'Alma i les seves germanes, en aquest Zócalo hi corren desenes de nins cantant per les taules, venent pulseretes o qualsevol altra cosa a canvi d'uns pesos (...)

oaxaca, 26 de març de 2009  

oaxaca, març'09

...i se torna a acostar el dia. si, si. ja es deixa veure. i vé sense esperar a res, em trobarà despentinat i sense depilar. ho sé. però és que no tenc temps ni ningú que em pugui ajudar. només som dues mans. només som jo totsol. només som jo i el temps.  

i vé. i no s'atura. és veritat que ho havia avisat, però amb molt poca antel·lació, amb molt poc temps de reacció. 

espera, cabrón! rellotge, no t'atures, fill de puta?

cançó del dia: sol·litut (adrià puntí)     

el cel de ca meva diumenge vespre.

"no hay nostalgia peor que añorar lo que nunca jamás sucedió..."

cançó del dia: con la frente marchita (sabina)

allò que veig és el que em fa viure. el que m'entra per la vista és el que sé que hi és. el que em passa pel sentit de la llum és allò únic que som capaç de creure. i crec. 

crec en tantes coses que em costa posar-les d'acord. es mesclen entre elles i em demanen i em tornen a demanar que les cregui. que cregui el què veig. que vegi el què crec. que miri el que em mostra la terra. que vegi la vida, els homes i les dones, la feina, els llibres, els tassons, les portes, el sol i la lluna i sa moixa. la roba bruta freda sobre les rajoles de la meva habitació, les taques d'humitat del sostre de la casa, l'acceleració a estones del ritme del meu cor i el mal als peus, el com t'en vas i me jures que tornes, el com t'he esperat, les hores de fum assegut a la porta, la ressaca, els llibres, les cançons...

ho veig, ho crec. 

sabeu què crec? que la vista és un sentit que recull la resta de sentits. que la vista ens dona més informació que la pròpia que li correspon, que és el sentit de la veritat. que si l'afinam serem capaços de multiplicar-la. que amb una bona vista, potser no ens fan falta massa més sentits per entendre el món.  

com enyor s'estiu passat.

i no ho dic per què ara faci fred i tengui ganes de màniga curta. no és que frissi de cremar-me els peus caminant a l'arena de la platja. no. no és res de tot això. és que s'estiu passat va ser el més semblant a la felicitat que havia viscut en molt de temps. per uns dies, aquest estiu vaig canviar l'arena de la patja per l'arena del desert, vaig compartir una caseta petita amb una gran llit amb una princesa de conte, vaig treballar, a estones, en una feina divertidíssima i vaig assistir, per dues vegades, al concert dels elegits per representar els humans davant els déus. 

sé que el temps no torna i sé que els mortals tendim sempre a magnificar els moments quan els recordam, però és que ara m'ha pegat per recordar i em permetreu que magnifiqui. em permetreu que tengui un moment de llagrimeta de nostàlgia.

me sap greu avorrir-vos però és que és el meu blog i ara me dona la gana. bona nit.

(...) y dormíamos tan juntos que amanecíamos siameses,

y medíamos el tiempo en latidos.

y en tus dedos yo tocaba mis canciones,

dedos de teclas de celesta.

y tu pulso tamborileaba en mis sienes y muñecas

como diminutas patas de ciempiés,

y nos repartíamos los labios y los dientes y el hipo

y, del alfabeto, las impares.

cançó del dia: diecinueve (maga)